CÀBALA

Ni crosta de sirena, ni reina de victòria, ni tarda sobre l’home aquesta tarda.
Ni fora sense forma, ni gota sense queixa, ni prou el foc ni crema.

Avui no calen comptes per retre’m l’homenatge, el meu homínid pobre, la meua branca d’arbre, per mala educació, no s’alça, com s’alçava, al pas del vent crinera.

No és una data exacta que calga tindre en compte encara que la tarda datada com les altres
vulga mantindre el vici que a tota tribu agrada i el temps en ordre cloga.

A voltes s’encamina com una milla raja de llum el meu salobre i clama espantadissa
mentre un àcid sacríleg, d’anou sobre la llengua, la fosca i la pupil•la.

Per què no faig d’arena els noms d’aquesta crisi i prop d’alguna riba amb pólvora i balenes
desterre l’epidèmia dels dies sense pressa, dels buits sense volum?

Per què de colp no em calme i ordene a la diàstole que oblide el vàndal isme dels límits i s’allunye com aquell fum que a força d’incendi incontrolable es mofa del seu mite?

Són dies que no lliguen les sumes amb les restes,
són rostres amb el rostre d’oblit i desmemoria, o tènues dimecres de tones aterrades
per moltes tremoloses.

Així van diluint-se les meues esperances, i així van esperant-me dempeus sobre la quina
la tristesa més trista i l’eixuta veu en coma.
Quin temps disposarà sobre la mà preclara oberta al fons del llibre el clam d’altres paisatges?
Quin temps capgirarà l’armada de les nines i ullada a plom, ullal, dirà que no era ferm el gris que suggeria?