EL PRIMER HOMÍNID Les piques gotegen en totes les cases, les gotes repiquen com campanes mortes, les voltes voregen la forma dels vasos, els glops contra el vidre colpegen les boques. Les brusques collites s'aixequen de terra, serrutxos d'errades roseguen les erres, dentades masteguen l'esmalt amb les ungles i l'ivori esgarra les carnisseries. Les bombes destrossen l'acció en la distància, allunyen per sempre els somnis de l'home, esclaten en coure al fons dels perols la sang que circumda l'oxigen dels núvols. Mantenen el ritme, no cessen les gotes, perforen, foraden barrines profundes, incrusten al crani metralla incolora, projecten minúcies d'esferes humides. I encara segueixen cabudes al marbre, tossudes embassen la nit de les hores, ameren la tija de la matinada perquè en fer-se fosc fermente la llum. Una per una militen mullades, limiten al límit el mite del líquid, esvaren pel cutis lluent dels taulells omplint de renecs les inundacions. Desportellen cànters i vessen poals, alguns cavallons en bloquen l'eixida però al capdamunt surten per davall camí del corrent que hi ha als soterranis Rebenten els dics fluvials dels cursors, l'arena dels sacs, els socs dels calcers, perquè finalment la petja del fang demostre qui fou el primer homínid El primer homínid El primer homínid

DEFÉN LES RESTES Defén les restes dels gorrers, la tomba dels lladrucs, la carn de la rapinya, ta casa i la del mut, Les moreres del vent, aquelles margarides que vora de la calç van créixer com les torxes. Defén el que vas ser, el que ets ara mateix, seràs el que defenses a poc que t’hi esforces Defén la closca i els cantons, l’escala d’un bec nou, l’altíssim colomer que cruixia de nit com un cadàver tendre. Les moreres del vent, aquelles margarides que vora de la calç van créixer com les torxes. Defén el que vas ser, el que ets ara mateix, seràs el que defenses a poc que t’hi esforces Defen les flames a poals!

EMERGÈNCIA AMBULANT Puc veure a través, pessigar el llebeig, segellar els oblits, oblidar els turments, turmentar els bocins, embassar l’amargor en un pot ple de mel, encerar el perfum d’una flor sense rusc. Puc, sé que puc retornar al bressol, ser de nou qui vaig ser, un nounat sense nom Avortar mar endins entre el plàncton latent, caminar pel desert com un os caçador entre els arbres del bosc, conspirar contra el vent, emergir des del fons, ésser llum dislocada, emergència ambulant, sanguinària derrota, puc nadar entre el tot del no-res i callar quan ningú ja ho espera

CÀBALA Ni crosta de sirena, ni reina de victòria, ni tarda sobre l’home aquesta tarda. Ni fora sense forma, ni gota sense queixa, ni prou el foc ni crema. Avui no calen comptes per retre’m l’homenatge, el meu homínid pobre, la meua branca d’arbre, per mala educació, no s’alça, com s’alçava, al pas del vent crinera. No és una data exacta que calga tindre en compte encara que la tarda datada com les altres vulga mantindre el vici que a tota tribu agrada i el temps en ordre cloga. A voltes s’encamina com una milla raja de llum el meu salobre i clama espantadissa mentre un àcid sacríleg, d’anou sobre la llengua, la fosca i la pupil•la. Per què no faig d’arena els noms d’aquesta crisi i prop d’alguna riba amb pólvora i balenes desterre l’epidèmia dels dies sense pressa, dels buits sense volum? Per què de colp no em calme i ordene a la diàstole que oblide el vàndal isme dels límits i s’allunye com aquell fum que a força d’incendi incontrolable es mofa del seu mite? Són dies que no lliguen les sumes amb les restes, són rostres amb el rostre d’oblit i desmemoria, o tènues dimecres de tones aterrades per moltes tremoloses. Així van diluint-se les meues esperances, i així van esperant-me dempeus sobre la quina la tristesa més trista i l’eixuta veu en coma. Quin temps disposarà sobre la mà preclara oberta al fons del llibre el clam d’altres paisatges? Quin temps capgirarà l’armada de les nines i ullada a plom, ullal, dirà que no era ferm el gris que suggeria?

ROBÒTICA El punch ja no té swing, el caos no és un knock-out, al rànquing de l’elit el doping s’escandeix. Fer running no es gens bo si fuges constantment per l’infern soterrat d’un pàrquing sense dents. Tu poses el rovell, ells posen la robòtica Tu obris el palmell, la sensació és hipnòtica Hi ha Spanglish imperial, overbooking de sirs fent dribbling entre els morts que passegen d’esmòquing. Balànsiya és mainstream, l’sponsor del nou món, fake tòxic in your face, spam a casa meua. Tu poses el rovell, ells posen la robòtica Tu obris el palmell, la sensació és hipnòtica

EL DRING Perquè el dring de les copes sone com antany, perquè el buit enlairat òmpliga el vent, perquè el suc espremut no calle asprament, perquè el glop de la neu escalfe la veu. Perquè el seny de l’abraç ens acarone el cervell, perquè el càntic embene el silenci i la por, i la llum que reposa damunt d’un puny nu siga el pètal que òbriga el pòrtic del sol. Perquè enllà, molt més lluny, l’horitzó estiga prop, perquè avindre’s a l’odi no ens valga per res, perquè ¡ai! dels sospirs que no besen el món, i no calguen flors en les tombes dels déus.

A CAVALL DELS MOTS A cavall dels mots salte els entrebancs. Pels bancals, a bots, redacte el secret que renilla en mi com el genet cec q que tanteja el sol cada colp que cruix l’ànima d’un bac. I galope amb grums gestionant els glops com un poltre sec, no badalle mai quan enselle el bleix que arrossega el tir renille a l’atzar, lliure en l’horitzó trace aquest escrit. Desbocat me’n vaig pels fulls de l’adéu com un escrivà que manté la fe en l’autoritat, soc aquell que fou/entre el canyamel espasa i dolçor, poeta i escut. Que si sé del vent, que si tinc falcons, que si acace sang? Deixeu-m’ho a mi, no us ho pregunteu, és millor saber el que no fereix, no cal prendre mal ni pregar a crits. He tingut talent per a ser ningú i passar pel món desapercebut, conec bé l’amor, el que costa un bes, mantindre un cartutx buit entre les dents. I així com el viu que no vol morir renega per tot, blasfeme de grat perquè déus i cucs siguen sabedors que no tinc inferns que em cremen per dins ni cap por a res. Quan m’hi criden vaig de cap com un boig. No tinc més remei per guarir dolors que emplomar el tint d’un poema meu, ai, qui fora el mag per traure barrets del fons de la mar!

BONSAI El bonsai és fa més gran com més pode la cançó. Sembla nan al pergamí, però és còsmic, gegantí. Ombra fa al sol del cel la paraula del jardí. Hi ha un bonsai en el tinter ple de versos i raïm. Amb el llapis esmolat li esporgue els desgavells. Vull que siga primmirat i tinga forma d’ocell. Que no embrute la tardor del poema amb empelts. Ni la tanca amb escrivans que no el sàpien contemplar. Si us el deixe el cuidareu amb tisores i destrals? O el fareu emmaltir per regar-lo amb vi dolç? Allunyeu-lo de la mel, lletregeu-lo lentament. Glop a glop creixerà el tronc del bonsai en el quadern.

EMPUNYA EL CRIT Empunya el crit com un pit-roig encarna un roc en la revolta. Regira el puny com un pinyol rossega el trau en la penombra. Esmola el cant com el pa dur ompli el passat de queixalades. Enlaira el mos com un rellamp devora el cel a canonades.

Titellaire Si dic puta a deshora, titellaire, si cride alkaeta, si la verge em deshonra, si venc la paradeta, Si bec aigua amb salmorra, si em menge una mongeta, titellaire, Si soc fan de Sodoma, titellaire, si no soc cap titella. Si no colpege amb força, si us tombe d'un bufit, si no mate un mosquit. Si rebente l'escorça, titellaire, Si dorm ben amansit, si torege un rosbif, Si pixe pels jardins, si a penes faig l’esforç si arregle els descosits titellaire. Si no tinc gens de por, si em fique en embolics, si embolcalle nadons, si guanye com un ric, si no vull perdre-ho tot, titellaire. Si xafe el formigó, titellaire, si trenque això que heu dit, si plore de gaidó, si unfle d’odi el pit. si em farte de cantons,si cante com escric, titellaire Si escric davall d’un pont, si pontifique i dic, si no vull fer cap glop, si lladre com un gos, si el vent ja no té fills, si brote com un grill, si veig el cel marró, titellaire Si tombe Déu al llit, si estic més fart que tip, si el puny amaga un colp, si estic més gros que prim, si creus que soc un roc, titellaire Si he perdut el fil, si cride com un porc, si ja no en tinc ni cinc, si em vols díscol i bord, si m’ha traït l’oblit, titellaire